La fragilitat de les metàfores

El passat 20 de maig vaig assistir a la presentació del llibre 101 errores de liderazgo y cómo podemos aprender de ellos. L'autor, Pere Rosales, un vell i estimat amic, parlava davant d'una sala plena. Era un d'aquells vespres de maig en què la llum del sol no acaba mai d'acomiadar-se, i l'ambient era càlid. Gairebé a l'inici de la seva intervenció va dir una cosa que encara em ressona: aprendre dels errors demana posar-se un mateix a la diana, no desviar el focus cap als errors dels altres.

Aquest focus en un mateix, no com qui busca l'atenció per parlar de tot el que ha après, sinó com qui no té por de mostrar-se vulnerable en servei perquè altres evitin els errors propis, em va fer pensar sobre el camí que tot just he engegat amb aquesta bitàcora. Des de Cendres, vull reflexionar, escriure i aprendre sobre el lideratge no des del poder o la plenitud, sinó des de la posició en què ens trobem quan aquests atributs col·lapsen i comencem a adonar-nos que la imatge que tenim de nosaltres mateixos i que hem estat projectant enfora no es correspon amb el que realment som.

En l'error #47 del seu llibre, Rosales adverteix d'una altra trampa: ser transparent no és dir-ho tot i, de vegades, liderar passa per saber filtrar.

Fa unes setmanes, el meu feed de LinkedIn es va omplir de màscares. Dos autors que no em consta que es coneguin, i que en principi no dialogaven entre ells, van publicar gairebé alhora dues reflexions sobre la mateixa imatge: la màscara com a eina legítima del lideratge.

El primer, Konstantinos Karypidis, defensa que l'autenticitat s'ha convertit en una mena de tirania. Hem demanat als líders que es mostrin tal com se senten, i aquesta exigència, lluny d'alliberar-los, els desgasta. El líder competent no aboca les seves emocions en brut: les regula, les reinterpreta, decideix què mostra i què es guarda. La màscara no és engany, és ofici. El seu text es tanca amb una frase que costa de treure's del cap: «No es lidera amb els sentiments. Es lidera amb la màscara.»

La segona, Geraldine Gauthier, arriba a la mateixa imatge per un altre camí. La màscara no és l'enemic, diu, és la protecció. La feina del líder, o del coach que l'acompanya, no és arrencar-la, sinó crear prou seguretat perquè s'amolli i deixi entreveure el que hi ha a sota. On Karypidis diu «porta-la», Gauthier diu «afluixa-la».

Tots dos tenen raó. I tots dos diuen una cosa que val la pena dir, perquè el discurs fàcil sobre l'autenticitat, «treu-te la màscara i sigues tu mateix», ha fet mal a molta gent que tracta de liderar com pot. Rescatar la màscara com a eina legítima és un gest necessari.

Però en acabar de llegir aquests articles, em va quedar una pregunta que cap dels dos no es feia.

Parlar de lideratge sovint passa per fer servir una imatge. Diem que el líder és un timoner, un pastor, un amfitrió o un servent. Diem que sosté l'equip, marca el rumb, obre camí. Cap d'aquestes paraules pretén ser una descripció literal, i no podria ser-ho: el que passa de debò dins d'una persona que dirigeix és massa complex per entendre-ho sense imatges. La metàfora no és un adorn del pensament sobre el lideratge. N'és la condició. Entenem allò que ens costa a través del que ja coneixem.

Paul Ricoeur distingia entre la metàfora viva i la metàfora morta. Una metàfora és viva mentre encara sabem que és una metàfora, mentre conservem la consciència que és una imatge i no la cosa mateixa. La metàfora mor el dia que l'hem confosa amb la realitat i ja no la veiem com a imatge. La metàfora viva ens fa pensar; la morta s'ha tornat una fórmula que ja no veiem.

I aquí hi ha el que sovint no diem: que una metàfora sigui fràgil no és el seu defecte, és la seva virtut. Una imatge que no es pogués esquerdar mai no seria una bona eina de pensament, seria una gàbia. La fragilitat és el que ens recorda que la metàfora és una eina, no un mirall, alguna cosa que agafem per pensar i que hem de saber deixar quan ja ha fet la seva funció.

I quan deixem de veure-la, alguna cosa comença a covar-se en silenci.

Aparentment, mentre la màscara conserva la seva flexibilitat, tot va bé. El problema arriba quan la perd. La màscara que el líder va aprendre a portar com a ofici es va fixant, perd joc, i un dia ja no se la pot treure. Deixa de ser una eina que es posa i es treu, i comença a confondre's amb el rostre. La persona ja no sap distingir la seva pròpia identitat al marge de la màscara.

Què passa quan aquesta rigidesa es trenca? La persona ja no té des d'on projectar el seu rostre públic. I, al mateix temps, ja no sap reconèixer el seu propi rostre sense la màscara.

I aquí torna amb força la pregunta que cap d'aquestes veus no es feia, dedicats com estan a rescatar la màscara del discurs fàcil sobre l'autenticitat. Posar-se a la diana, com diu Rosales, i filtrar amb criteri, com diu Karypidis, són dues cares de la mateixa lucidesa: la del líder que encara decideix què deixa veure de si mateix i què es guarda. Però aquesta lucidesa té un pressupòsit que ningú no nomena. Suposa que el líder pot. Que segueix sent ell el qui porta la màscara. La pregunta que ningú no es fa és més incòmoda: i quan ja no pots portar la màscara?

Hi ha qui, quan la màscara per fi cau, enyora el refugi on s'havia acostumat a amagar el rostre.

Xavier Memba Terrassa, juny del 2026