A la deriva
Quan el que perdem no és el nord, sinó l'ancoratge
Una de les coses que més m'agrada fer quan vaig a una nova ciutat, o a una part desconeguda de la meva ciutat, és perdre'm. La millor manera de conèixer un lloc nou, em dic a mi mateix, és perdre's per les seves avingudes, pels seus carrers i pel seu sistema de transport públic. Tot això, és clar, en un ambient mínimament controlat i amb els recursos necessaris per sortir-te'n quan ja n'has tingut prou dosi d'aventura.
Una cosa és jugar amb la sensació d'estar perdut. Una altra molt diferent és perdre't de veritat. La sensació, quan ens trobem en la segona situació, és de pànic. La imatge que, per a mi, il·lustra millor aquesta idea és la d'un nàufrag a la deriva enmig de l'oceà, sense brúixola, sense punt de referència ni direcció.
Gairebé ningú no s'hi ha trobat literalment perdut enmig de l'oceà. Però és, sens dubte, una situació en la qual molts ens hem trobat o ens trobarem figurativament en un moment o altre de la vida.
Què fem aleshores? Quins recursos tenim a l'abast? Cap on ens dirigim?
D'un líder s'espera que tingui respostes clares davant d'aquestes preguntes. Però què passa quan el líder no sap donar resposta davant la desorientació que el fa sentir tan perdut com si es trobés a la deriva enmig de l'oceà?
Sovint el que un experimenta en moments de desorientació no és la necessitat immediata de moure's. A vegades és necessari assumir el moment, prendre consciència, mesurar les forces i entendre on exactament ens trobem. No és cap acte de rendició, no és capitular. Reconèixer és el primer pas abans de conèixer. Acceptar sense resignar-se; però en comptes de córrer a trobar una sortida, aturar-se.
Quan parlem de desorientació, diem que hem perdut el nord. No sabem cap on anar. Però hi ha una confusió en aquesta manera de plantejar-ho que convé desfer.
Abans de necessitar un nord, necessitem trobar un punt fix. No un rumb, sinó un ancoratge. La diferència no és menor: la brúixola et diu cap on anar; l'àncora et permet mantenir-te on ets quan el que cal és no moure's. Són dues necessitats diferents. Perquè quan tot es mou, el que falta primer sovint no és la direcció. És la capacitat de mantenir-se en un punt mentre es decideix.
Hi ha una tradició que ho sap des de fa segles. Ignasi de Loyola no parlava de rumb ni de direcció: parlava de discerniment, de l'art de reconèixer els moviments interiors abans de prendre cap decisió exterior. El punt de partida no era el destí, sinó la posició. No cap on, sinó des d'on.
El líder desorientat no ha perdut necessàriament el rumb. Però sense ancoratge, fins i tot l'aturada es converteix en deriva.
Quan no hi ha ancoratge, aturar-se no és tan simple com semblaria. El corrent no distingeix entre qui s'atura per decidir i qui s'atura perquè ja no pot ni sap com continuar. Des de fora, tots dos semblen iguals. Des de dins, la diferència és abismal.
La pregunta que aquest text deixa oberta no és cap on anar. És aquesta: quan no hi ha res a què agafar-se, és possible una aturada que no sigui rendició?
Xavier Memba · Terrassa, juny del 2026
