Mentre no tinguem rostre

Què passa quan deixem caure les màscares

Fa cosa d'un any vaig tocar fons. I ha estat una de les coses més valuoses que m'han passat.

Va ser la culminació d'un llarg procés de deconstrucció iniciat uns anys enrere. Un dia ens pensem que ho tenim tot sota control i, l'endemà, ens trobem perduts enmig del caos que nosaltres mateixos i les circumstàncies del nostre voltant hem provocat. Així és la vida: imprevisible, inestable, brutal i, alhora, plena d'oportunitats per aprendre a desaprendre.

Perquè aprendre a desaprendre no és oblidar. És una altra cosa. Hi ha un saber que comença justament quan reconeixes que no saps. Ja ho diu aquella frase antiga.

És buidar el got. Aquesta imatge il·lustra de forma poderosa el viscut aquests darrers anys. Un got ple no pot rebre res nou, per molt valuós que sigui el que se li ofereixi. Has de buidar-lo primer. I buidar costa, perquè el que hi ha dins sovint t'havia semblat el que t'omplia. Has de descobrir, en el camí, que confondre l'omplir amb el ser és una de les errades més fines i més habituals.

És deixar caure les màscares que t'havies fet a mida i que ja confonies amb la teva pròpia cara. Tornar a no saber, amb les mans buides, perquè només així pots rebre alguna cosa nova.

C.S. Lewis ho va explicar com pocs en aquell mite seu de la reina Orual. Orual ha viscut tota la vida convençuda de la pròpia versió de les coses, una versió que justifica les seves accions i culpabilitza els seus déus. Quan finalment és convocada a presentar la seva queixa davant aquests déus, descobreix que les paraules que durant anys havia preparat no tenen cara, no la tenen fins que ella mateixa no deixa anar les màscares que havia confós amb la seva identitat. La frase clau del llibre, la que dona títol a la novel·la, sona així: «Com poden els déus trobar-se amb nosaltres cara a cara fins que no tinguem rostre?». Aprendre a desaprendre, en aquest sentit, és una qüestió de tenir o no tenir cara pròpia.

El treball no ens defineix, les persones que estimem ens poden arribar a fer mal de veritat, els amics poden deixar de ser-ho, la salut és fràgil, la seguretat és inestable. Però tot i així, en el llarg procés de transició que és la vida, sempre podem créixer.

Això és el que aquests darrers mesos he pogut experimentar, entre altres coses, gràcies a la formació rebuda a Grupo Emociona en el procés cap a l'acreditació com a coach. Una formació que, més que un mitjà per a una acreditació, ha estat com una escola sobre mi mateix. Aprendre a fer preguntes, aprendre a no córrer cap a la resposta, aprendre a sostenir el silenci d'algú altre sense voler-lo omplir massa de pressa, ha estat aprendre a trobar-me còmode amb les mans buides.

I és des d'aquest llindar, amb les mans tan buides com obertes, que ara intento mirar el que pugui venir. No sé encara tot el que la vida em portarà. Però sé que tot el que vingui demanarà aquesta mateixa actitud: desaprendre el que m'havia semblat saber, per poder rebre el que encara no sé.

Xavier Memba · Terrassa, maig del 2026