El mite de la Ventafocs
Lideratge que neix de les cendres
Hi ha una cosa que sempre m'ha fascinat en observar el que queda l'endemà d'haver cremat una foguera: la cendra freda, el silenci i l'olor de fum encara present. No és derrota ni victòria. És el residu honest d'alguna cosa que el foc ha cremat de veritat, però no ha acabat consumint del tot.
L'imaginari del lideratge corporatiu es construeix a partir d'històries d'èxit i superació personal, i això està bé; però sol ser només una part de la història. Hi ha una altra part de la història que, normalment, queda fora del focus i l'atenció mediàtica. En un món dominat per la narrativa dels herois i triomfadors, sovint passem de llarg les històries que tenen lloc en els marges i el treball invisible.
Parlo del lideratge com el defineix Arturo Muñoz a Liderar desde adentro: el que es construeix en els moments sense opció de retirada.
Hi ha un personatge literari que ho explica millor que qualsevol manual de lideratge.
El conegut conte de la Ventafocs serveix com a metàfora d'un estil de lideratge contraintuïtiu que no fa sentir la història de les cendres com a excusa per arribar de seguida al moment en què el príncep-heroi la rescata de la seva humil i injusta condició. Marina Warner, a From the Beast to the Blonde (1994), llegeix la Ventafocs precisament com a figura d'un saber que opera en l'ombra: la noia entre les cendres no és una figura de derrota que necessiti ser rescatada. Perquè hi ha un saber que el rescat no pot donar.
Qui ha passat pel foc no és «millor» que qui no hi ha passat: és diferent. Coneix alguna cosa que l'altre no pot conèixer per cap altra via. El foc no suma experiència. Transforma qui l'experimenta. La qüestió que ens queda, doncs, no és «com surts de les cendres» sinó «qui ets quan t'hi trobes».
El mite, però, no comença al ball.
La Ventafocs que ens interessa no és la que enlluerna el príncep la nit del ball. És la d'abans. La que no ha estat rescatada encara, la que viu entre les cendres i les coneix des de dins. No com a càstig. Com a lloc que cal aprendre a habitar.
Hi ha un saber que només s'adquireix havent passat pel foc. No es pot aprendre de segona mà, no es pot simular, no es pot accelerar.
El foc no endureix qui l'ha travessat de veritat. Sovint el torna més tendre.
Aquesta és la figura de lideratge que els programes de formació no ensenyen. No perquè sigui inaccessible, sinó perquè no es pot ensenyar: només es pot travessar.
La pregunta no és si has passat pel foc. La pregunta és si saps el que el foc ha fet de tu.
Xavier Memba · Terrassa, juliol del 2026
